Com acompanyar l’alumnat a distingir informació fiable de deepfakes

Les imatges i els vídeos ja no parlen sols. Poden cantar-nos cançons que mai s’han compost, fer dir a algú paraules que no ha pronunciat o construir notícies impecables i falses. Aquesta incertesa cansa i genera desconfiança. A l’aula necessitem una brúixola. Acompanyar l’alumnat a distingir informació fiable de deepfakes és donar-los criteri, calma i un mètode per navegar una realitat cada cop més sintètica. No es tracta de por, sinó de competència.

Entendre el fenomen i situar la confiança

Un deepfake és una peça multimèdia creada o manipulada amb tècniques d’IA que imita molt bé el real. La pregunta no és si existeix, sinó què fem quan el tenim davant. La confiança no és un sentiment improvisat. És el resultat d’un procés. Cal convertir el dubte en una rutina d’anàlisi que l’alumnat pugui aplicar en qualsevol context digital.

Proposem pensar la fiabilitat en tres capes. Primera, la font, que indica qui parla i amb quina trajectòria. Segona, el contingut, que ha d’encaixar amb dades i coherència interna. Tercera, el context, que explica on i quan s’ha publicat i amb quina intenció. Si una d’aquestes capes falla, la confiança s’esquerda i cal verificar.

Per activar el criteri crític treballarem la sospita raonable, no la paranoia. A l’aula fem visible el procés de preguntar, d’aturar-nos, d’examinar detalls. L’objectiu és que l’alumnat normalitzi la idea que tota peça digital és una hipòtesi fins que trobem evidències.

• Qui signa o difon aquesta peça
• Què afirma exactament i amb quines proves
• Quan s’ha publicat i si quadra amb fets coneguts
• On circula i amb quina edició o tall
• Per què podria existir i a qui beneficia

Una metodologia de verificació transferible

El més important és disposar d’un protocol senzill i repetible. No busquem detectors màgics. Busquem hàbits. A Secundària funciona bé una seqüència en cinc moviments que podem practicar amb casos reals i simulats.

• Aturar i respirar. No reenviar. Guardar la peça per analitzar-la amb calma.
• Observar el detall. Buscar ombres, reflexos, desincronitzacions de veu, mans estranyes, textos borrosos.
• Traçar l’origen. Localitzar la primera aparició i versions anteriors. Mirar si hi ha autoria clara.
• Contrastar fonts. Consultar mitjans diversos, bases de dades públiques i cercadors inversos d’imatges.
• Decidir i explicar. Classificar com a probable, dubtosa o falsa i justificar amb evidències.

Quan l’alumnat analitza vídeos o audios, oferim indicadors concrets. El moviment dels llavis que no s’ajusta, parpelleigs rígids, canvis de llum sobtats, soroll d’àudio uniforme com si fos una cabina, errors en accessoris o logotips, metadades buides o incoherents. Cap pista és definitiva sola, però la suma d’indicis construeix el judici.

Podem incorporar la IA com a assistent d’anàlisi. Demanar-li que generi una llista de preguntes guia per avaluar una notícia, que resumeixi arguments clau de dues fonts per comparar-les o que proposi contraexemples possibles. Fem-ho explícitament com a suport metacognitiu. No deleguem la decisió final, que sempre ha de ser argumentada per l’alumnat.

Activitats a l’aula per entrenar el criteri

El pensament crític es construeix amb pràctica i feedback. Dissenyem activitats breus i freqüents. Millor petites dosis setmanals que una gran unitat anual. L’objectiu és que el protocol esdevingui un reflex.

Taller de verificació exprés. En grups, reben tres peces barrejades entre reals i manipulades. Disposen de deu minuts per aplicar el protocol, anoten indicis, decideixen i expliquen. La classe compara arguments i revisa què ha funcionat. Premi a la millor justificació, no a l’encert.

Laboratori de fonts. Triem un tema en debat públic. Cada grup recull quatre fonts diverses i construeix un mapa de confiança amb criteris de traçabilitat, evidència i biaix. La IA pot suggerir criteris o exemples de biaixos habituals i després es contrasta amb la realitat.

Joc de rols. Redactors, verificadors i editors. Els redactors presenten una notícia amb elements dubtosos. Els verificadors apliquen la metodologia i documenten el procés. Els editors decideixen publicació, rectificació o descart i argumenten. Es fa rotació de rols perquè tothom visqui la responsabilitat informativa.

Simulacions controlades. Usem materials sintètics amb marques d’aigua o peces clarament etiquetades per practicar sense risc. La idea no és enganyar, és entrenar l’ull i la ment en un entorn segur i pedagògic.

Avaluació i cultura ètica compartida

Avaluem el procés, no només el resultat. Cal fer visibles els passos, les decisions i les limitacions. Una rúbrica simple ens permet donar feedback formatiu i coherent entre matèries. Compartim-la amb l’alumnat perquè sàpiga què esperem i esdevingui autoavaluador.

• Traçabilitat. Registre de l’origen i evolució de la peça.
• Triangulació. Com a mínim dues fonts independents i de qualitat.
• Evidència. Indicis concrets i pertinents descrits amb claredat.
• Argumentació. Conclusió proporcional a les proves i a la incertesa.
• Ètica digital. Respecte per les persones, privacitat i no difusió de desinformació.

També construïm una cultura. Pactem a l’aula que no es comparteix cap contingut dubtós sense verificar. Que la velocitat no val més que la veritat. Que equivocarse forma part de l’aprenentatge i es corregeix en obert. La IA és una oportunitat per pensar millor si s’utilitza amb transparència i responsabilitat.

Com a docents no serem detectors infal·libles. Som qui dona mètode, calma i criteri. Quan l’alumnat entén que pot observar, contrastar i justificar, guanya autonomia i confiança. La idea pràctica és senzilla i poderosa. Abans de creure, atura, observa, contrasta i explica. Aquesta és la brúixola que ens farà avançar enmig del soroll.