Mirar, escoltar i dir. La descripció com a joc d’atenció
La mirada i la música de les paraules
La descripció literària comença amb una mirada que s’atura i respira. Un objecte, un carrer humit, la veu d’algú que riu darrere una porta. Quan descrivim, trenem imatges, sensacions i ritme. El lector sent el cruixit d’una fulla i, de sobte, és dins del text. És un art senzill i exigent alhora, perquè ens demana atenció i una mica d’audàcia.
Ensenyar a descriure és ensenyar a mirar. A cercar la paraula exacta com qui troba la pedra plana que salta sobre l’aigua. La llengua és música. Si escric “pluja fina”, sona. Si escric “pluja d’agulles”, punxa. La descripció juga amb aquesta música que mou el cos.
La IA com a lupa i eco
La intel·ligència artificial pot ser lupa i eco. Lupa per ampliar detalls que se’ns escapen. Eco per retornar-nos la nostra veu en variacions que ens obren camins. No substitueix la mirada, però l’ajuda a afinar-se. Ens dóna llistes de sinònims, metàfores possibles i punts de vista alternatius, sempre amb el criteri del docent al timó.
Quan l’alumnat aprèn a demanar a la IA el que necessita, s’activa un diàleg creatiu. Preguntar bé és ja escriure millor. És com dir-li al text que ens mostri la seva llum amagada i, després, triar la que fa més bonic el nostre paisatge.
Escalfar la ploma. Rituals i primera connexió amb la IA
Escalfaments sensorials a l’aula
Abans d’obrir el portàtil, obrim els sentits. Un bon ritual converteix la descripció en joc. Necessitem olor, textura, so. Necessitem paraules que s’enganxin als dits i als ulls. Aquests escalfaments creen un clima de taller on tot és possible.
- Capsa de tresors. Objectes diversos al centre. Cada alumne en tria un, el tanca als ulls i en descriu la textura amb tres mots concrets.
- Minut d’oïda. Silenci i escolta del que passa fora de l’aula. Escriure una línia amb verbs de percepció, sense adjectius.
- Postal d’olor. Un petit pot amb cafè, taronja o menta. Descriure en present què desperta a la memòria, amb una metàfora.
- Finestra del temps. Mirar el pati o el carrer i anotar només detalls de llum i ombra. Evitar el “bonic” i cercar concrets.
Quan la sala s’ha omplert de sensacions, la IA pot entrar com a convidada. No ve a dir què s’ha d’escriure, ve a ampliar recolzaments. És una taula de colors més gran per a un quadre que ja hem començat.
Configurar la IA com a companya de taller
La clau és assignar a la IA un paper clar. Pot fer de mestre de sinònims, de coach de metàfores, de corrector delicat o de lector sensible. Demanem respostes curtes i opcions múltiples per poder triar. Sempre rematem amb veu pròpia.
- Demana varietats. “Proposa tres imatges sensorials per a un objecte metàl·lic i fred, evitant tòpics”.
- Marca els límits. “Dona’m sinònims col·loquials i formals, i separa’ls per registres”.
- Fes-la preguntar. “Abans d’ajudar-me, fes-me dues preguntes per entendre el to que busco”.
Aquest diàleg educa. L’alumnat entén que la IA no és una font de solucions màgiques, sinó un tallerista que conversa, dubta i afina. La responsabilitat final continua sent de qui escriu.
Tècniques concretes guiades per IA
Banc de mots i metàfores amb control docent
La IA és útil per construir camp semàntic. Si descrivim un bosc després de la pluja, demanem una col·lecció de verbs que respirin aigua i vida. Llavors triem i descartem. Practiquem la cura. L’objectiu és tenir material ric per no repetir sempre les mateixes paraules.
També podem generar una llista de metàfores candidates i valorar-les. Quines són tòpiques. Quines sorprenen sense forçar. Podem fer que la IA marqui el risc de clixé i proposi alternatives més fresques, mantenint el to. L’alumnat aprèn a avaluar imatges com qui tasta diferents pans fins trobar-ne la molla perfecta.
Una pràctica bonica consisteix a partir d’una imatge inicial molt senzilla. Per exemple, “La finestra està oberta”. Amb la IA, generem tres versions que incorporin sons, textures i llum, i n’analitzem el pols rítmic. Les paraules canvien el clima del text. De cop, la finestra respira, tremola, convida.
Càmera lenta i canvis de punt de vista
La IA pot fer de director de fotografia verbal. Demanem que ens ajudi a posar càmera lenta en accions breus. Obrir una porta, girar una clau, tocar una fulla molla. Ens proposa seqüències de microaccions i temps verbals. L’alumne aprèn a descompondre el gest i a habitar el detall.
També podem entrenar el canvi de punt de vista. La mateixa plaça descrita per una nena, per un turista, per un gat. La IA suggereix quins elements canvien i quina veu els fa vibrar. Aquesta gimnàstica afina l’empatia i eixampla la mirada, que és la gran escola de la literatura.
Quan la pàgina es resisteix, fem un joc breu. “Avui el banc del parc parla”. La IA proposa tres tonalitats i tres camps lèxics. Triem una via i la reescrivim a pols, amb les nostres paraules. El resultat sovint sorprèn. Sona la nostra veu, amb una harmonia nova.
De la imatge a l’escena. Un itinerari de quatre sessions
Sessions seqüenciades
Un camí curt pot fer florir textos lluminosos. La seqüència s’adapta a edats i ritmes, però manté una idea central. Comencem amb el món real, passem pel laboratori IA i tornem a la llibreta.
- Dia 1. Observació viva. Escalfaments sensorials, elecció d’un objecte o espai real, llistat de detalls sense adjectius. Breu fragment de quatre línies.
- Dia 2. Taller de llenguatge. Amb IA, construcció de banc de verbs, substantius i metàfores per al tema triat. Triar i retallar fins a quedar-nos amb el nucli fort.
- Dia 3. Escriptura i ritme. Redacció d’una escena descriptiva de 150 paraules amb càmera lenta i un sol punctum emocional. La IA fa de lector i pregunta per aclarir el to.
- Dia 4. Revisió i veu pròpia. Filtre d’autoria. Tallar tòpics, ajustar música, concretar imatges. Lectura compartida amb feedback breu i respectuós.
Entre sessions, podem demanar microtasques. Una fotografia feta per l’alumne que inspiri un parell de línies. Un inventari d’olors del camí de casa. Petites espurnes que mantenen el foc encès.
Adaptacions per diversitat d’alumnat
Per a qui necessita més suport, la IA pot oferir plantilles lleugeres. Tres frases d’inici possibles, un esquema de tres passos, una llista curta de verbs útils. L’alumne tria i completa. Per als qui volen volar, proposem restriccions artístiques. Sense adjectius, només imatges de llum, o una metàfora fil conductor.
El dispositiu d’accessibilitat és important. Qui prefereix veu pot dictar i fer que la IA transcrigui. Qui necessita més temps pot demanar una versió simplificada del vocabulari i després enriquir-la amb un banc de mots avançat. El repte és que tothom senti que pot fer créixer la seva veu.
Avaluació, autoria i ètica creativa
Rúbrica viva i feedback amb IA
Avaluem la descripció amb criteris clars i respirables. El que importa és la densitat sensorial, la precisió lèxica, la coherència de punt de vista i el ritme. La rúbrica pot incloure una columna d’autoavaluació perquè l’alumne identifiqui una fortalesa, una millora i una decisió d’autor.
La IA pot donar un primer retorn que no jutgi, sinó que pregunti. Què vols que senti el lector. Quin color domina l’escena. Quina paraula repetida podem substituir. Aquest model de feedback converteix la revisió en una conversa. L’alumnat aprèn que escriure és reescriure.
Per a la correcció fina, demanem a la IA que assenyali repeticions i frases llargues, i que n’ofereixi variants. Sempre mantenim el control del text. L’objectiu no és polir per polir, sinó fer que el que importa es vegi més clar. Com treure el pols a un vidre perquè entri més llum.
Veu pròpia i transparència
Parlem amb l’alumnat de veu i autoria. La IA inspira, però no ha de eclipsar. Si ha suggerit metàfores o estructures, ho podem especificar en una nota final. “He fet servir suport d’IA per buscar alternatives a dos adjectius i per reordenar una frase”. La transparència educa i fa créixer l’orgull del que és nostre.
Cal també una conversa sobre límits i respecte. Evitem replicar estils d’autors vius de manera literal. Busquem to propi a partir de models, no còpies. La IA ha d’ajudar-nos a ser més nosaltres, no a fer-nos invisibles. Així, l’ètica deixa de ser una llista de prohibicions i es converteix en una manera de cuidar la paraula.
Imatge que es queda
Un últim gest per encendre la paraula
Abans d’acabar un taller, proposem una imatge petita que es quedi. Una pedreta a la butxaca del text. Demanem a la IA tres propostes d’objectes mínims per tancar l’escena i que connectin amb el to construït. L’alumne n’escull un i l’escriu amb la seva música. Un cordill penjant del marc d’una porta. Una taca de sol sobre la taula. Una rasa fina d’aigua al voral.
Que l’aula s’ompli d’aquestes petites llums. Que la IA sigui vent suau i brúixola discreta. I que cada descripció, per breu que sigui, desperti aquell “oh” que ens recorda per què escrivim. Aquí comença la literatura. Aquí comença la veu.
