Com una docent va utilitzar IA per treballar la veu interior dels alumnes

Hi ha dies que el soroll apaga la paraula. L’alumnat arriba cansat, comparem, callem, i el full en blanc pesa com una pedra. Vaig buscar una escletxa i la vaig trobar amb la IA. No per escriure per ells, sinó per obrir finestres, calmar la por i fer emergir la veu interior de cadascú. Quan la tecnologia acompanya i no imposa, l’aula s’omple de miralls on mirar-se sense vergonya.

Per què treballar la veu interior a l’aula

La veu interior és aquella música baixa que diu qui som. De vegades es perd entre rubriques, pressa i xarxes. Recuperar-la és un acte de cura. Escriure amb veritat ajuda a regular emocions, millora l’expressió i enforteix l’autoestima. Quan l’alumne s’escolta, també pot escoltar l’altre.

La IA va ser la meva companya de taula. No li vaig demanar redaccions perfectes, sinó preguntes bones, imatges que encenguessin espurnes i petites estructures que sostinguessin el pensament. La tecnologia va fer de guia discret, com qui aguanta una llanterna perquè l’altre trobi el camí.

• Reduir el pànic al full en blanc amb idees de partida.
• Fer visible el procés d’escriure en passes petites.
• Personalitzar l’ajuda segons ritmes i estats emocionals.

El projecte en quatre moviments

Vaig dissenyar una seqüència senzilla i profunda. Quatre moviments, com una cançó. Cada alumne escrivia el seu tema i la IA posava alguns acords.

Primer moviment. Escolta. Un minut de silenci escrit. Ulls tancats, tres respiracions i una pregunta: què m’habita avui. La IA generava tres imatges sensorials a partir d’una paraula que triaven, com pluja, sorra o fum. Servien d’ancoratge per començar.

Segon moviment. Explora. Feiem una pluja d’idees. La IA suggeria preguntes socràtiques que no demanaven respostes correctes, només camins: i si això que sents fos un color, on apareix al teu cos, a qui li parlaries. L’alumne triava les que li ressonaven i descartava la resta.

Tercer moviment. Escriu. Tres paràgrafs amb ritme. Present, imatge, síntesi. La IA proposava estructures suaus com escaletes i connectors alternatius. També oferia models d’estil en veus diverses: més poètic, més directe, més irònic. Sempre com a mostra, mai com a substitut.

Quart moviment. Pol i comparteix. Revisàvem la peça amb un mirall amable. La IA subratllava frases potents i tòpics a evitar i feia preguntes de millora. Després, cercle de lectura voluntari amb tres regles: escolta, agraïment, proposta.

• Abans del text, un mapa emocional amb tres paraules.
• Durant l’escriptura, cronòmetre curt i pausa conscient.
• Després del text, una pregunta de futur: i ara què en faràs d’això que has descobert.

Com va ajudar la IA sense robar la veu

La clau va ser pactar amb l’aula que la IA era molla, no cadira. Hi recolzes el cos, però et mantens dret. Les seves propostes eren opcions, mai ordres. L’alumnat tenia el dret de dir no m’encaixa i buscar una altra llavor.

Vam utilitzar la IA com a generadora de semilles literàries: metàfores simples, llistes de sentits, verbs vius. També com a detectiu de tòpics que marcava expressions gastades i suggeria versions més fresques. I com a coach de ritme proposant frases curtes o llargues segons el to.

• Semilles per arrencar: tres imatges, un record, una pregunta.
• Mirall per revisar: què sona autèntic, què sona buit.
• Amplificador per estil: variants d’intonació sense perdre el missatge.

Un exemple. L’Arnau escrivia tristesa com una manta. La IA li va oferir alternatives: tristesa com una finestra tancada, com unes sabates mullades. Ell va somriure i va triar una d’encara més seva: tristesa com el soroll del frigorífic de nit. Allà hi havia la seva casa, la cuina, la llum blava. La imatge era seva. La IA només havia obert el ventall.

Un altre cas. La Nour tenia por d’allargar-se. La IA li va ensenyar un joc de cadències: tres frases breus i una de llarga que abraça. Va provar-ho i la seva veu va guanyar aire. Va aprendre que el ritme també explica una història.

Avaluació, inclusió i cura ètica

Volia avaluar sense asfixiar. Vam crear una rúbrica d’autoria que valorava autenticitat, imatges, coherència i revisió. La IA ajudava a generar exemples d’escala, del bàsic a l’excel·lent, sempre adaptats als textos reals de classe.

Per cuidar tothom, vam preveure adaptacions. Alguns alumnes van dictar el text amb veu i la IA el transcrivia amb respecte pel to. D’altres van treballar amb plantilles més guiades. Sempre oferíem el dret a no compartir en veu alta, i opcions d’expressar-se amb dibuix o àudio.

• Menú d’opcions d’entrada: paraula, imatge, so, memòria.
• Feedback en capes: una cosa que brilla, una pregunta, un suggeriment.
• Temps flexible i pauses per regular emocions.

També vam treballar l’ètica. Parlar de qui escriu què. Deixar clar que la veu és responsabilitat pròpia i que la IA no signa els textos. Vam practicar el semàfor digital: verd quan l’ajuda és idea o estructura, taronja quan toca citar inspiracions, vermell quan la màquina vol escriure per tu.

I el resultat. Un silenci diferent. No de por, sinó de concentració. Paraules que respiraven. Alguns textos eren tremolors, altres eren riu. Tots tenien alguna cosa viva. Si ho vols provar, comença demà amb un minut de silenci escrit i tres semilles generades amb IA. Encén la llanterna, i deixa que cada alumne trobi el seu camí cap a la paraula que el diu de veritat.