Com acompanyar l’alumnat a distingir informació fiable de deepfakes

Els nostres alumnes veuen vídeos i àudios que semblen reals i que, de vegades, no ho són. Quan un deepfake és creïble, apareix la desconfiança, s’estén el rumor i el debat es tanca. A l’aula això es tradueix en inseguretat i saturació. La bona notícia és que podem entrenar una mirada crítica sense por i amb criteri. Acompanyar no vol dir dir-los què pensar, sinó donar-los procediments, llenguatge i espais d’assaig per distingir la informació fiable de l’engany.

Per què els deepfakes ens interpel·len com a docents

La tecnologia que permet falsificar imatges, veus i vídeos és cada cop més accessible. El problema ja no és tant detectar “errors” tècnics, sinó entendre com funcionen l’atenció, l’emoció i els biaixos cognitius. Si un missatge reforça el que ja creiem, el validem sense mirar-lo de prop. Aquesta és la porta d’entrada dels deepfakes.

El nostre paper és construir un marc comú. Parlar de context, intencions comunicatives i traçabilitat de les fonts. Fer visibles les preguntes clau: qui ho diu, com ho sap, què en podem verificar. I fer-ho amb casos reals, propers, sense moralismes ni alarmisme.

Estratègies per entrenar el pensament crític

Primer, normalitzem el dubte. Una etiqueta de dubte no és una acusació, és una invitació a verificar. A partir d’aquí, proposem una seqüència simple per a qualsevol peça informativa, especialment si és impactant.

• Pausa emocional. Si indigna o commou molt, respirem i ajornem el compartir.
• Context ràpid. Qui ho publica, on, quan i amb quina finalitat aparent.
• Triangulació. Busquem la mateixa informació en tres fonts independents.
• Rastreig d’origen. Verifiquem si el contingut ja existia abans amb formats similars.
• Coherència interna. Busquem discrepàncies de llum, ombres, mans, parpelleig o sincronització de veu.

Després, incorporem eines de metodologia. L’alumnat entén millor si té un “contracte” de classe sobre verificació. Una rutina senzilla funciona com una brúixola.

• Rúbrica de fiabilitat amb criteris: actualitat, autoritat, precisió, intenció.
• Full de pista per registrar comprovacions i resultats sense quedar-se en opinions.
• Diari de decisions on expliquen per què accepten o descarten una peça.

Tallers i activitats a l’aula

Convertim la verificació en una pràctica col·laborativa. Si ho fem en obert, amb objectius i temps acotats, guanyem rigor i confiança. Propostes pensades per a diferents matèries i nivells.

• Escape room informatiu. Equipem els grups amb un dossier amb pistes barrejades. Han de resoldre quines són fiables i per què. Puntuen la justificació, no la velocitat.
• Laboratori de deepfakes. Mostrem peces amb errors subtils i d’altres ben polides. Cada grup crea una fitxa de detecció amb indicadors visibles i invisibles.
• Debat socràtic. Comença amb un vídeo dubtós. Abans d’opinar, cada alumne aporta una comprovació. Es parla d’arguments, no de titulars.
• Informe de traçabilitat. Escullen una notícia viral i n’investiguen l’origen, canvis i interessos. Presentació curta amb mapa temporal i evidències.

Podem introduir la IA de manera responsable i transparent. No per delegar el pensament, sinó per ampliar la mirada. Un assistent d’IA pot proposar preguntes de verificació, generar llistes de comprovació adaptades a l’edat o simular rols crítics, com la veu d’un verificadors. Sempre expliquem el límit: la IA pot equivocar-se i mai substitueix el contrast amb fonts i mètodes.

Avaluació i cultura de centre

Si volem que aquesta competència arreli, cal integrar-la a l’avaluació. No només corregim la resposta final, sinó el procés de verificació. Valorem com han triat les fonts, com han justificat la fiabilitat i com han revisat les pròpies idees. Això canvia el focus: l’alumnat aprèn a provar, a rectificar i a escriure conclusions parcials.

Una cultura de centre compromesa evita que la responsabilitat recaigui en un sol docent. Podem acordar protocols senzills per a situacions sensibles i oferir acompanyament quan circulin rumors dins del centre.

• Protocol de crisi informativa amb passos clars: detectar, verificar, comunicar, educar.
• Cartes d’aula amb regles de convivència digital: no es comparteix sense verificar, es respecta la privadesa.
• Espais de metacognició mensuals per compartir aprenentatges i dubtes entre docents.

Finalment, incorporem l’ètica. Parlar de deepfakes és parlar de responsabilitat, d’impacte en persones reals i de la nostra identitat digital. Treballar l’empatia no és un afegit estètic. Redueix la pressa de compartir i augmenta el compromís amb la veritat.

Indicadors pràctics per al dia a dia

Quan el temps és limitat, necessitem senyals ràpids que ens ajudin a decidir. No són infal·libles, però orienten la conversa i eviten reaccions precipitades. Proposem una mena de semàfor.

• Verd. Font identificada, fonts secundàries independents, coherència visual i temporal, intenció informativa clara.
• Groc. Font amb biaix conegut, emoció molt alta, detalls tècnics estranys o context incomplet.
• Vermell. Anonimat, pressa per compartir, cap confirmació externa, inconsistències tècniques evidents.

Com a docents, no som detectius infal·libles. Som guies. Quan mostrem com dubtem amb criteri, com justifiquem, com canviem d’opinió davant noves evidències, eduquem una actitud. La tecnologia canvia ràpid. El que queda és l’hàbit de preguntar, la calma abans d’enviar i el respecte per les persones que hi ha darrere de cada imatge i de cada veu. Comencem demà amb una pregunta senzilla escrita a la pissarra: què necessitem per confiar en això.