Com acompanyar l’alumnat a distingir informació fiable de deepfakes

Quan tot sembla real, és fàcil sentir-se perdut. L’alumnat veu vídeos virals, àudios sorprenents i imatges que impacten. Costa saber què és fiable i què és un deepfake. Com a docents podem transformar aquest neguit en criteri. Acompanyem-los a preguntar-se, provar i decidir amb evidències. Així convertim la incertesa en aprenentatge.

Per què els deepfakes ens atrapen

Els deepfakes juguen amb els nostres biaixos. Ens agrada confirmar el que ja pensem i reaccionem amb presses quan una peça ens emociona. L’algoritme premia allò que es comparteix molt. No sempre allò que és viral és veritat.

Cal posar nom a aquests mecanismes per poder-los frenar. Quan els estudiants entenen què hi ha al darrere d’un contingut seductor, guanyen autonomia. El primer pas és aprendre a aturar-se i observar amb calma.

• Emoció intensa. Si un vídeo indigna o fascina, val la pena respirar i mirar-lo dues vegades.
• Autenticitat sospitosa. Detalls massa perfectes, veus impecables, rostres sense imperfeccions. Senyals d’alarma.
• Manca de context. No hi ha data clara, autor identificable ni lloc verificable. Millor no compartir.

Metodologia d’aula. Del dubte a la prova

Proposem un itinerari simple i repetible. Funciona com una lupa. Ajuda a convertir el dubte en una investigació. És transferible a qualsevol matèria i nivell de Secundària.

• Para. Què em fa sentir aquest contingut. Què em confirma o em contradiu.
• Pregunta. Qui ho diu. Quan. On. Amb quines proves.
• Contrasta. Busca dues o tres fonts independents i fiables. Compara versions.
• Rastreja. Cerca inversa d’imatges o frames del vídeo. Mira si ja s’havia publicat.
• Analitza. Detalls tècnics. Ombres incoherents. Mans estranyes. Sincronització de la boca i la veu.
• Decideix. Classifica el contingut. Fiable, dubtós o fals. Justifica la decisió amb evidències.

Aplicació a l’aula. Porta un vídeo viral atribuït a una persona pública. L’alumnat treballa en equips amb el protocol. Un grup fa la cerca inversa, un altre investiga l’autor, un altre analitza l’àudio i el context. Al final, posen en comú i redacten un informe breu de verificació.

Per consolidar, crea una rutina setmanal. Un “minut de verificació”. Un alumne porta una peça dubtosa i el grup aplica l’itinerari. La repetició genera hàbit. El dubte es converteix en reflex sistemàtic.

Estrategies i eines que ajuden

No cal ser experts tècnics per detectar molts deepfakes. Amb criteri, algunes tècniques bàsiques i suport d’eines d’IA, l’alumnat pot aprendre a veure el que s’amaga entre píxels i ones.

• Triangulació de fonts. Contrasta amb mitjans i portals especialitzats en verificació. Observa si coincideixen els fets essencials.
• Cerca inversa. Extreu una captura del vídeo i busca imatges iguals. Sovint apareixen versions anteriors o l’original.
• Coherència temporal i espacial. Data, hora, clima, lloc. Si no quadra, sospita. Els mapes i les línies temporals són bons aliats.
• Anàlisi visual. Mans deformades, fons que ballen, ulls que no parpellegen de manera natural, llum i ombres impossibles.
• Anàlisi d’àudio. Ritme mecànic, respiracions absents, pauses artificials. Compara amb enregistraments reals del suposat parlant.
• Assistents d’IA com a suport. Demana una llista de verificacions, indicadors de risc o explicacions de per què un detall és sospitós. No decideixen per nosaltres, però ajuden a pensar millor.

Per fer-ho operatiu, facilita un full de seguiment per a cada cas. Ha d’incloure preguntes clau, evidències recollides, grau de certesa i una recomanació final. Aquesta traça fa visible el raonament.

Activitats que funcionen a Secundària

Les propostes que impliquen joc, debat i producte final acostumen a generar compromís. Fem que l’alumnat practiqui habilitats de verificació mentre crea i comunica.

• Laboratori de rumors. Dona tres versions d’un mateix fet. Una és real, una és manipulada i una és paròdia. L’objectiu és justificar la classificació i explicar com s’ha arribat a la conclusió.
• Notícies en capes. Cada equip rep peces de context, dades i testimonis. Han de reconstruir els fets i identificar què manca per donar-ho per fiable. Es valora el procés i la transparència.
• Informe per a famílies. Redacten una guia curta amb consells per no caure en enganys. Llenguatge planer, exemples visuals i passos clars. Impacte comunitari real.

Si vols anar un pas més enllà, crea un mural de bones pràctiques a l’aula. Cada evidència descoberta s’hi penja amb una foto o un breu text. Es converteix en la memòria col·lectiva del criteri del grup.

Avaluació i cultura digital ètica

Avaluem el procés, no només el resultat. La clau és el raonament, la traça d’evidències i la capacitat d’explicar amb claredat per què confien o no en un contingut.

• Rúbrica bàsica. Formulació de preguntes rellevants. Recollida d’evidències verificables. Qualitat de la justificació. Comunicació clara i respectuosa.
• Autoavaluació i coavaluació. Què he après. On m’he precipitat. Com puc millorar el meu protocol personal de verificació.
• Ètica i impacte. Parlar de conseqüències socials. Reputació, democràcia, convivència. Compartir amb cura és responsabilitat.

Integra aquests criteris a projectes interdisciplinaris. Història, Ciències, Llengües i Tecnologia poden sumar. El pensament crític es construeix millor quan es practica en contextos diversos.

La IA no és un enemic ni una vareta màgica. És un mirall que ens demana més criteri. El nostre paper com a docents és ensenyar a dubtar amb mètode, a buscar proves i a comunicar amb respecte. Si cada alumne surt de l’aula amb un protocol clar i el reflex d’aturar-se abans de compartir, ja haurem fet un pas essencial cap a una ciutadania digital més lliure i responsable.